Facebook Twitter Instagram YouTube flickr 

Seu electronica

Per a un món postpandèmia

És difícil l’anàlisi o el diagnòstic serè i equilibrat enmig d’aquesta tempesta perfecta. Plantejar reflexions, previsions o pronòstics al respecte implica un gran repte, per factors com la dificultat de perspectiva real, l’entorn o l’afectació emocional.  

Assumint els anteriors riscos, podríem reflexionar respecte al fet sobre què ha suposat o implicarà aquesta crisi sanitària des de diversos àmbits concrets d’enfocament, especialment pel que fa als sector de la ciència, l’educació o la indústria i la recerca. Vegem-ho.

 

Món de l’educació

La covid-19 ens ha suposat una certa, obligada i forçada renovació —mes bé un revulsiu inevitable—, pel que, des d’una perspectiva optimista, podríem definir com la digitalització de l’ensenyament. Sense altra opció o alternativa, ha calgut activar i accelerar mecanismes  col·laboratius innovadors i massius, basats en les tecnologies de la informació i les telecomunicacions, vinculats al món educatiu; escenaris que han permès d’explorar i de posar en marxa iniciatives i opcions que semblaven impensables i impossibles d’aplicar anteriorment. També ens reforça la posada en valor dels sistemes de telemàtics, així com el seu accés a les persones, reconegut i contemplat com un dret universal. 

Però cal fer-ne matisos —o ens quedem en la superfície del tema—, dels següents aspectes: 

Primer. Aquesta nova cultura de la digitalització de l’educació no s’improvisa del no-res. No assolim l’educació digital pel fet de posar l’alumne i el professor davant d’un ordinador —qui el té—; no s’ha adaptat ni metodologia, ni continguts, ni organització, ni rols, ni seguiment curricular per a aquest nou escenari. Si el model, improvisat, ha estat mínimament operatiu, ha estat, sens dubte, per la capacitat, la voluntarietat i la dedicació del sector docent i de l’alumnat, i per un esforç paral·lel de les famílies, els quals han aportat, plegats, la voluntat, la intuïció i els sistemes digitals, i les telecomunicacions que el model formatiu, suposadament, hauria de proporcionar. No és, doncs, segurament, un mèrit del sistema educatiu, sinó, com esdevé sovint, de la voluntat i de l’esforç de les persones. La digitalització del món de l’ensenyament potser ha vingut —sobtadament i de manera indirecta— per quedar-se; però, el camí a recórrer és encara molt llarg, amb importants esforços i reforços personals, professionals, pedagògics, institucionals i fortes inversions en el model, tant físic com virtual, amb més equipament, més professionals, millors infraestructures, etc.

Segon. És avui més imprescindible que mai el dret d’accés, com a potestat universal, a les noves plataformes electròniques: tecnologia, telecomunicacions i cultura digital van de la mà. L’entrada a aquest nou model educatiu implica, per un costat, l’accés als serveis telemàtics de tota la societat, així com disposar de les tecnologies associades. L’escletxa digital, avui més que mai, és una realitat i constitueix un dels riscos potencials de divisió virtual més greus. 

Tercer. També, per obvi, no caldria explicitar-ho: es palesa la necessitat de comunicació i contacte de proximitat, la socialització entre companys i companyes. El joc al pati, el treball col·laboratiu presencial, l’empatia, la capacitat de treball en grup i la distribució de rols i l’aprenentatge de factors relacionals presencials seguirà sent tant o més important que mai. Segurament, molts dels nostres estudiants guardaran, per al futur, un record estrany d’aquests dies, un buit en les relacions potser amb efectes psicològics que caldrà considerar seriosament. No solament per als nois i les noies, sinó per als professors, les famílies i tota la societat. L’anomenat “teletreball” —un entorn desconegut i mal definit— al domicili, que en aquestes dates ha estat un espai compartit per tots, ha suposat viure en un ambient tancat, amb impossibilitat de desconnexió mentalment i psicològica, ple d’incertesa i de preocupació per la salut, pel futur, per l’ocupació; tot amb una sensació d’esgotament psiquíc que no és un factor trivial, i que, segurament, ens marcarà psicològicament, individualment i com a societat.

 

Persona, societat i el món de la informació

Dues consideracions al respecte:

La primera. En tant que persones, aquesta crisi podria impulsar una reavaluació sobre quines són les nostres prioritats i quins els nostres valors fonamentals: la família, el temps, la riquesa i els diners, els ideals, el consum, l’amistat, la solidaritat... Sobtadament, descobrim que tenim temps per llegir, per reflexionar, per avorrir-nos —quelcom essencial en el món de la creativitat—, per lluitar contra el soroll de fons uniformitzador dels media. Quan tot això acabi, potser podria aflorar un nou model i plantejament d’ètica personal i social, més lúcid i reflexiu, que se’n surti amb èxit i reaccioni davant l’agressió uniformitzadora i la manipulació. Certament, la crisi també enceta el debat respecte a si volem una societat basada en una cultura cívica, on els ciutadans impulsen el canvi i la gestió social, o una societat autoritària, dirigida, en què es reclama obediència per la via de fomentar la por i la inseguretat entre els ciutadans. Potser podríem aventurar que “els poders” han utilitzat aquest escenari —i escenificació— pseudobèl·lic per aprendre, avaluar, agafar experiència i extrapolar, i contextualitzar coneixements i reaccions de la societat al voltant de la situació viscuda, així com dels mecanismes per al seu domini i futures aplicacions —confinament, control personal, por, mentalització, propaganda, determinisme, renúncia a la privacitat i als drets personals a canvi de seguretat... 

El filòsof Emilio Lledó verbalitza com ens sentim davant d’una situació que no entenem i ens bloqueja: 

[“La experiencia es la esencia del conocimiento y esto —la crisi— es lo contrario a lo experimentado y a lo conocido. La pandemia es algo nuevo, es algo inaudito que nos desconcierta. Nunca habíamos pasado por algo así...].

En aquest escenari de desconeixement i d’incertesa hem cercat la nostra força en la comunitat, en l’esforç col·lectiu i la solidaritat. Aquest situació treu i ha fet sorgir el millor de les persones, dels governs i de la societat —i també el pitjor.

La segona: el món de la informació. Només cal analitzar superficialment els mitjans de comunicació de masses per reconèixer que, en un afany uniformitzador, s’ha propiciat una política comunicativa que ens deixa inermes, immersos en una situació d’una certa desinformació sobre el tema, a partir de l’aplicació d’una estratègia de saturació d’informació irrellevant, de baixa volada, repetitiva i buida de contingut, la qual és més pròpia d’una propaganda de guerra que altra cosa, i que cerca obviar l’anàlisi crítica i la reflexió, i que busca més aviat l’atordiment, o també la manipulació descarada. Entre tota aquesta desinformació redundant, entre tot el soroll de fons, hem de ser capaços de discriminar qui ens diu la veritat, qui ens menteix i qui ens vol manejar. La societat hauria de madurar en aquest sentit. Les xarxes socials, que aporten tants altres valors positius, també han contribuït —i no poc— a aquest estat d’informació esbiaixada.

En definitiva, la gran pregunta és si, a nivell personal i com a societat, aprendrem quelcom nou d’aquesta experiència i revisarem els nostres comportaments o deixarem que, per inèrcia, per por o per comoditat ens condueixin les circumstàncies —que mai són neutres.

 

Indústria, ciència, tecnologia, recerca i innovació

En aquests àmbits ha quedat més palès, potser més que en cap altre, la tasca per fer, la que no s’ha realitzat i la que, potser, ni tant sols s’ha planificat.

Un país sense muscle industrial i tecnològic queda desemparat quan la pandèmia fa caure estrepitosament la il·lusió de país modern, ric i avançat. L’embranzida demolidora que deriva de la pandèmia afecta, enormement, el sector industrial i el de serveis. Uns àmbits en què la minsa inversió —quan no retallades— realitzades des del 2008, i la gran dependència de la demanda externa, està provocant i produirà una important davallada i una molt difícil recuperació. Poc valor afegit en el món de la construcció, per exemple, o en la indústria en general, o la baixa demanda interna, així com una previsiblement lenta recuperació del sector turístic —que, potser, no començarà fins al 2021—, els quals posaran importants dificultats en la represa de la capacitat productiva i en la recuperació de l’activitat comercial, dels serveis i dels llocs de treball associats, que s’estan perdent a un ritme mai conegut. De nou aflora la necessitat de crear i impulsar, en aquests sectors, productes i activitats de més valor afegit, que, per manca d’inversió, no s’ha produït en temps econòmics més pròspers; o sectors que han sofert una baixa o nul·la inversió en R+D+i, o la reducció de la inversió pública en educació o sanitat en paral·lelisme a les privatitzacions per tots conegudes, etc. Sens dubte, la nostra afectació per la pandèmia ha estat més alta per aquestes circumstàncies, i, clarament, la recuperació serà mes lenta que en altres països de l’entorn amb més muscle industrial. Els col·lectius a recolzar més intensament haurien de ser els que quedaran més colpejats per la crisi: el tercer sector, les petites i mitjanes empreses i els autònoms.

Vist amb la mínima perspectiva temporal, poden diagnosticar que no hi ha hagut capacitat d’acció proactiva, ni tant sols reactiva, envers la situació provocada per la pandèmia; i la penosa dependència externa de la producció industrial, com la sanitària, per exemple, ha estat clamorosa, amb les conseqüències per tots conegudes, només reeixida gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris en un sistema absolutament tensionat.

La reflexió és obligada: no només els criteris econòmics poden liderar la política industrial d’un país. No només els criteris econòmics poden governar els sectors de serveis a les persones. No només els criteris econòmics poden regir les estratègies de salut, d’educació o de recerca i innovació. Hem viscut clarament què és el que esdevé quan l’economia passa per sobre de la política educativa, assistencial, científica o tecnològica. Tant de bo que ho recordem quan ens toqui decidir a quins gestors donem la nostra confiança en el futur.

 

No estem sols  

La crisi sanitària, i tots els efectes col·laterals provocats per la covid-19, en salut, mobilitat, comerç etc., ens mostra, amb tota la seva cruesa, que, en un món global i interconnectat, les fronteres no existeixen, tot està enllaçat i s’interrelaciona, i que, en qüestions sanitàries, per exemple, els límits geogràfics són merament conceptuals. Cal una visió i una actuació, no solament local en cada país, o europea, sinó també mundial, per afrontar un problema global. La salut, l’ecologia, la sostenibilitat, la solidaritat internacional haurien de dirigir les futures actuacions i estratègies, així com les solucions plantejades globalment.  

 

Aprendrem alguna cosa?

Potser el temps matisarà algunes qüestions, potser la “nova normalitat” imposada, acceptada o sobrevinguda ens farà millors com a persones o societat; però, això serà difícil si, entre els valors  o criteris que la guien, no contemplen i posen en valor, tant socialment com individualment, que el que és realment important és la vida i la salut; que els serveis públics són essencials i bàsics per a la societat; que cal un Estat del benestar que se centri més en escoltar la ciutadania i les seves necessitats que en impulsar la por i la dependència; que l’educació és el major actiu de futur que pot impulsar una comunitat, conjuntament amb els valors de l’ètica, la solidaritat, l’empatia o la sostenibilitat.

El futur del planeta, de la societat i de les persones que l’habitem, no es pot supeditar només a una economia ultraliberalitzada que cerqui el màxim benefici sense altres consideracions i que ens apropi, irremissiblement, a un futur distòpic que aquests dies comencem a intuir i vivim —esperem que provisionalment— com una realitat.

Josep Clotet

Secció de Ciències Experimentals, Tecnologia i Matemàtiques de l'IEI

Maig de 2020