Facebook Twitter Instagram YouTube flickr 

Seu electronica

L’ÈTICA DE L’AUTORESPONSABILITAT COM A SALVAGUARDA CIUTADANA

Possiblement, dintre de la crisi del Covid-19, el que més ha impactat en la nostra societat ha estat l’obligació del confinament total, el qual restringeix i impedeix un dret fonamental com és el de lliure circulació. La fonamentació utilitzada per reduir aquesta llibertat era el de la salvaguarda de la salut pública.

Segons l'OMS, la salut pública engloba totes les activitats relacionades amb la salut i la malaltia, l'estat sanitari i ecològic de l'ambient de vida; l'organització i el funcionament dels serveis de salut, planificació, gestió i educació; i poden ser desenvolupades, aquestes àrees, per una administració pública.

Aquesta ha estat una decisió del Govern central, emparat jurídicament en el marc de l’estat d’excepció. Certament, ha estat un decisió protegida per les recomanacions que feien les autoritats sanitàries, però era l’única forma possible d’impedir la propagació de la pandèmia? Certament, no.

A diferència del model adoptat per l’Estat espanyol, a Suècia s’ha optat per la via menys intervencionista d’Europa, en la lluita contra la pandèmia. Ha desenvolupat una acció fonamentada en una tancada flexible amb mesures enfocades a col·lectius concrets, i en l’autoresponsabilitat dels seus ciutadans.

Reconèixer la responsabilitat de les persones en la cura de la salut genera múltiples conflictes i dilemes ètics. Així doncs, a partir d’aquesta premissa reflexiva, vull fer la meva aportació sobre les conseqüències de la supremacia del control de l’Estat sobre la salut, o l’opció de l’autoresponsabilitat.

Afirmem l’(auto)responsabilitat com a “capacitat” que té tot subjecte de prendre postura reflexiva en relació a ell mateix i a la vida pròpia, i jugar un paper essencial respecte a la tasca de renovació de la vida en si.

Dins el marc de la filosofia política, un element de debat ha estat com es relacionen les administracions públiques amb la societat a la qual han de servir: si com a súbdits, o com a ciutadans. Per tant, a partir de les reflexions de Husserl i Popper, vull aportar la meva visió sobre el conflicte ètic-polític que planteja el Covid-19.

Ara crec que caldria tornar a llegir un text de Husserl que em va copsar força en el seu dia i que ens pot aportar molta llum sobre el debat que he plantejat: “Meditación sobre la idea de una vida individual y comunal en absoluta autorresponsabilidad”.

L'ètica personalista, desenvolupada per Husserl i fonamentada en l’autoresponsabilitat, és l’ampliació de l'ètica formal de l'imperatiu categòric kantià. Husserl, quan parlava de la filosofia, es referia a la fenomenologia com a la filosofia de l’autoresponsabilitat radical.

Tot subjecte individual és membre d’una comunitat i, per tant, hem de distingir entre l’autoresponsabilitat de l’individu i la de la col·lectivitat (cessió de sobirania personal en mans dels organismes de l’Estat); però, alhora, aquesta societat no pot autoresponsabilitzar-se si no és mitjançant el subjecte personal individual, per tant, l’autoresponsabilitat abasta, en el seu si, uns deures envers aquesta.

Tota societat és una síntesi dels individus que la formen, una col·lectivitat formada a partir de les accions interpersonals, gràcies a l’acció social d’uns envers els altres; l’autoresponsabilitat vers la pròpia comunitat, la de cada individu, entrecreuada amb la d’altres individus, la qual ha de ser l’eina que solidifiqui i doni harmonia a la comunitat plena, segons Husserl i que jo signo absolutament.

Cal recordar, ara, les aportacions al tema de debat, de Karl Popper, el qual sempre m’ha interessat més per les seves reflexions en filosofia política que en epistemologia, malgrat la seva gran aportació epistemològica de la teoria de la falsació.

En el seu llibre La sociedad abierta y sus enemigos —crec que no existeix l’edició en català—, societat tancada és tota comunitat no-democràtica i, més específicament, les societats totalitàries (feixisme i comunisme). En aquesta mena de col·lectivitats, hom predica la submissió de l’individu a l’Estat i la dominació de les generacions actuals a les futures. No s’admet la crítica i es regeixen per la tradició, per la doctrina oficial indiscutible o per la saviesa il·luminada dels dirigents (altrament dits experts). Per a Popper, societat oberta és la comunitat democràtica de model occidental, és a dir, amb llibertat d’expressió, democràcia participativa i economia de lliure empresa. La seva característica fonamental és que propugna i encoratja la iniciativa individual. En una societat oberta, els individus que la formen han de ser, indestriablement, lliures i responsables dels seus actes.

Hom podria pensar que, com que vivim en una comunitat amb entramat institucional democràtic, vivim en una societat oberta. Però tenir la carcassa institucional, no significa que les premisses d’acció pública siguin democràtiques. Popper era plenament conscient de les amenaces internes i externes que havia de patir la civilització occidental, i que tenir una col·lectivitat d’entramat institucional democràtic no implicava tenir una societat oberta i lliure, capaç d’assimilar i articular el respecte a la llibertat.

Ara però, els enemics de la comunitat oberta, aquelles forces autoritàries del retorn a la caverna que Popper denunciava fa mig segle, com una amenaça per a la feble democràcia occidental, continuen tractant d’enderrocar-la. Ara no es presenten com a feixistes o comunistes, sinó com a servidors democràtics públics, que amb eines més subtils —el retall de les llibertats cíviques i els drets humans amb la coartada de la inseguretat i la por— pretenen aconseguir el mateix que els enemics de la societat oberta que ens indicava Popper. Per tant, ara més que mai, l’eina de defensa del dret de l’autoresponsabilitat és l’eina més eficaç en la defensa de les comunitats obertes que ens plantejava Popper.

La màxima plasmació de la llibertat personal és l’autoresponsabilitat. Com ja ens va ensenyar Erich Fromm, les col·lectivitats que tenen por de la llibertat, de la pròpia llibertat, la plasmació màxima de la qual és el principi d’autoresponsabilitat, són les comunitats que amb major facilitat desenvoquen en una societat tancada.

Cal recuperar i defensar el paradigma de l’autoresponsabilitat com a màxima premissa de construcció del principi de ciutadania, com a subjecte primer de tota acció pública i política. Una llibertat absoluta comporta una autoresponsabilitat rotunda, si no estarem cedint part de la nostra sobirania personal a uns poders de l’Estat, que, per pròpia salvaguarda, anteposaran els principis de raó d’Estat, enfront dels drets dels ciutadans. Ens trobem davant un enfrontament dialèctic entre els motius d’Estat, com a salvaguarda de les seves pròpies institucions, i els principis de llibertat i d’autonomia personals, els quals són l’únic marc d’acció individual que ens permet ser plenament lliures, que ens permet ser plenament ciutadans.

 

 

XESCO GUILLEM i CRESPO, catedràtic de Formació i Orientació Professional.